INTRODUCCIÓ BIOGRÀFICA
Micaela Corchera Fernandez (Florencia, 1923 - 1950) va ser una pintora, decoradora, escriptora i fotògrafa Italiana, una de les principals representats d’una fundació d’Artistes creada a Florencia en reconeixament a tots aquells fotògrafs que no tenien medis econòmics pels quals fer que la seva obra fos visitada a tot el món, és a dir, una fundació de caça talents. Amant de les llengues minoritàries com és el Català i amb una capacitat sorprenent per apendre idiomes.
Encara que el seu principal mitjà d'expressió va ser la fotografia, també va fer incursions als camps del cinema i el teatre, treballant com a dissenyadora de vestuari i com a escenògrafa. També va escriure alguns llibres, entre els que destaca Memòries Dolces (1941).
BIOGRAFIA
Va néixer el 28 de gener de 1923 al carrer San Giouseppo de Florència, dins una casa on hi vivien els seus pares, fugitius de la policia a causa de varis robatoris per poder alimentar-se. La germana gran de Micaela havia estat donada en adopció, i el mateix va passar amb ella. El seu pare, Marco Palacci, era fill d’una familia burgesa de Milà, i la Mare, Tatiana Dúo, era filla de la familia més rica de Roma, però semblava ser que tots dos havien tingut una cruel i desagradable infantesa, i quan van tenir 17 i 18 anys, van decidir escapar junts a viure la vida real, la seva pròpia vida. Amb 17 anys Tatiana va ser mare de la seva primera filla donada en adopció, i amb 18 anys va ser mare de Micaela, la qual també van donar en adopció. Micaela, va créixer en un centre d’acollida de Florencia anomenat “Spedale degli Innocenti” – hospital dels innoscents.
Allà, Micaela s’hi va passar 18 anys. Els professors de l’orfanat insistien en fer-la estudiar literatura, en què fos bona amb ciències, en saber restar, sumar, multiplicar i dir la resposta d’una operació en menys de 30 segons, i Micaela ho feia, però tot i la seva extremada intel·ligència, el que realment l’apassionava era el món artístic, destacant la fotografia.
Va assistir a classes de pintura, on va rebre la seva primera formació artística. A més, va estudiar el català durant molts anys d'una manera autodidàcta, i la majoria d'exposicions orals feia en tots els seus projectes, les feia amb Italià, i amb català. Per aquest motiu Micaela Corchera figura en les ments de molts artistes de Catalunya. El Nadal de l’any 1929, quan Micaela ja tenia 6 anys, va rebre per regal la seva primera càmara fotogràfica. Sense saber com funcionava i sense tenir ningú que li ensenyes, va decidir investigar-la, i gastar el seu primer carret amb els companys i companyes de l’Orfanat. A mida que es va anar fent gran, dominava la càmara com si ella mateixa l’hagues creat, gastava 3 carrets per dia i demanava a un professor anomenat Paul (és qui va regalar-li la càmara, tenia una gran afició per Micaela) que li portes el carrets a revelar. Micaela va decidir descobrir món a través d’un visor i un objectiu, i així va ser. El mateix dia que va celebrar la seva majoria d’edat l’orfanat va decidir impulsar la seva pròpia autonomia i emancipació. Micaela sempre havia estat molt responsable, espavilada i madura, així que van decidir fer una excepció i facilitar-li totes les seves necessitats.
Va viure 10 anys de la seva vida a Florència, dedicant-se a donar classes particulars de ciències i literatura, i fent petites exposicions de fotografia per Itàlia. La seva primera exposició la va fer l’any 1942, amb tan sols 19 anys. La va titular “la mia casa, la mia famiglia: la mia vita” i va ser una exposició molt important, va tenir un gran ressó, va surtir publicat als diaris i poc a poc la petita Micaela es va començar a donar a conèixer arreu d’Europa, i arreu del món. Aquell mateix any, Paul, el professor de l’orfanat que li va regalar la seva primera càmara, va demanar-li el matrimoni, i tot i els 15 anys de diferència d’edat que es portaven, Micaela va aceptar; havia estat l’únic home important a la seva vida.
L’any 1945 Micaela va presentar la seva segona exposició, titulada: “imaggini”, en la que a partir de fotomuntatges i collages hi exposava retrats composats per diferents parts facials. Una vegada més, l’exposició va ser tot un èxit.
Però la vida de Micaela no era tant bonica. Quan va sortir de l’orfanat, va pensar en buscar els seus pares, però tenia tanes ganes de descobrir món i endinsar-se en la fotografia, que no volia perdre el seu temps. Al maig de 1949, el mateix dia que va celebrar els seus 26 anys, empesa per les ànsies de conèixer qui la va portar al món i saber els motius pels quals no la van voler, va decidir empendre un nou camí destinat a la recerca dels seus pares; ella i la seva càmara. I així ho va fer, es va encarregar de reunir tota la informació posible, tots els papers, certificats, informes, registres… i se’n va anar fins a Madrid. Allà van donar-li dues direccions, una d’una casa i l’altre del cementiri. Al cementiri hi havia enterrat el seu pare, a causa de drogues i 27 robatoris causant 2 morts. A l’altra adreça hi vivia la seva mare, de 43 anys, bruta, deixada, depresiva, i drogada. Micaela va decidir quedar-se a Madrid deprés de parlar amb la seva mare dies sencers. Es diu que Paul la va anar a visitar, però que Micaela estava tant obssesionada amb cuidar la seva mare, que va oblidar el món exterior i es va centrar únicament a Tatiana. Aquells anys ocupant-se de la tortura de la seva mare van causar-li transtorns. Tatiana la picava, la drogava mentre Micaela dormia i se l’emportava a un prostíbul anomenat “Desiré” per tal de guanyar diners a costa de vendre sexualment el cos de la seva filla casi inconscient.
Paul, després d’insistir en la búsqueda i en recuperar a la dona de qui sempre havia estat enamorat, va investigar la situació i es va adonar del cas i de la seva gravetat. Així que va entrar al prostíbul, a l’habitació on, drogada, hi havia Micaela, i en acabar la hora que tenia de temps, va matar a Tatiana afogant-la i carregat de ràbia, sense deixar proves que l'acusessin. Les “violacions” a Micaela van durar 4 anys, i 4 mesos después de l’assassinat de la seva mare, Micaela estava pràcticament recuperada, havia tornat a Florència i va començar un nou projecte fotogràfic titual: “Lacune”, que significa “mancances”, on fotografiava persones amb aspectes degradats, víctimes d’abusos, etc.
Sembla que Micaela va buscar en el dolor dels demés cicatritzar la seva ferida, però ni així ho va aconseguir. Aquell mateix any, Micaela va tenir la seva primera i única filla, i dos dies después del seu naixement, el 26 de maig del 1050, Micaela es va suicidar, deixant un video que parlava sobre tota la seva vida, i excusant-se per haver abandonat aquells qui l'havien estimat. La qual avui dia encara es conserva traduit en diferents idiomes. Paul, el seu marit, mai va voler fer proves d’Adn a la seva filla. Les “violacions” a Micaela podrien donar-li un greu disgust.
Les seves obres més destacades
1941 – Llibre “Memòries Dolces”
1942 - titular “la mia casa, la mia famiglia: la mia vita”
1945 – Imaggini
1950 – “Lacune”
